Les lletres mortes
La broma infinita és un llibre de pes, un totxo il·legalitzat a les sales d'espera que vacil·laria pel darrere al Libro Gordo de Petete de la biblioteca municipal.
La broma infinita és la meva bíblia pagana, fa anys que la gaudeixo amb intermitències disfuncionals i no tinc cap pressa per acabar-la.
El pelegrinatge és el camí, no el destí.
A la portada hi ha una il·lustració que retrata al prototip estereotipat de la família perfecta i feliç dels anuncis de detergents. A l'interior hi ha lletres de mida minimalista que deliren decadències personals amb un humor brutal, incisiu i salvatge sense deixar de ser amè i lúcid.
La història és complexa, variada i plena de matisos grandiloqüents i els personatges són entranyables en la seva singularitat precuinada.
L'important no és el que s'explica sinó, COM s'explica.
En fi, que m'agrada el llibre de marres i el culpable de l'autor és un putu geni al qual venerar públicament (i a la intimitat acatalanada).
Fins aquí tot lo bonic i comestible d'aquesta recomanació personal a la lectura d'un llibre gruixut que m'estigmatitza com a pseudo intel·lectual contemporani que renega dels nostres temps alienats i incívics, amb gentussa que trenca miralls retrovisors que només reflecteixen la seva estupidesa a la foscor de la nit urbana.
Però escric això perquè fa poc m'he assabentat de que l'autor (que per cert encara no he dit el nom: (David Foster Wallace)) ha mort recentment.
Es veu que la seva dona el va trobar penjat al seu despatx quan va arribar a casa. El quadre deuria ser ser un drama.
És el que tenen els suïcidis, mai vénen bé per l'agenda de l'entorn.
En fi, una història finita i trista que ha trasbalsat als cercles literaris dels estat units. Naturalment, no han faltat teories de conspiració a l'ombra dels pins i muntatges de sèries televisives sobre un possible assassinat encobert. Ja que l'home era força crític amb el sistema (i el seu govern casablanquer).
La realitat però, sembla molt més prosaica i mundana.
Foster patia depressions des de fa anys i ja va tenir tendències suïcides amb anterioritat. De fet, ell mateix va sol·licitar que l'ingressessin a una institució mental quan va caure al pou perquè necessitava medicaments per tranquil·litzar-se.
Tan gran i tan persona.
En fi (i van tres), ara em costa llegir les pàgines de La broma infinita, no el coneixia ni sabia res de la seva vida però llegir paràgrafs tan brillants és difícil de digerir quan un està commocionat en la distància.
Espero que el dol em duri poc, aquest trimestre necessito amb ànsia la meva dosi de broma perpetua ja que la crisi em té rodejat.
Descansi en pau.
Altres llibres de David Foster Wallace:
Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer
La niña del pelo raro
Entrevistas breves a hombres repulsivos
Hablemos de langostas
La broma infinita és la meva bíblia pagana, fa anys que la gaudeixo amb intermitències disfuncionals i no tinc cap pressa per acabar-la.
El pelegrinatge és el camí, no el destí.
A la portada hi ha una il·lustració que retrata al prototip estereotipat de la família perfecta i feliç dels anuncis de detergents. A l'interior hi ha lletres de mida minimalista que deliren decadències personals amb un humor brutal, incisiu i salvatge sense deixar de ser amè i lúcid.
La història és complexa, variada i plena de matisos grandiloqüents i els personatges són entranyables en la seva singularitat precuinada.
L'important no és el que s'explica sinó, COM s'explica.
En fi, que m'agrada el llibre de marres i el culpable de l'autor és un putu geni al qual venerar públicament (i a la intimitat acatalanada).
Fins aquí tot lo bonic i comestible d'aquesta recomanació personal a la lectura d'un llibre gruixut que m'estigmatitza com a pseudo intel·lectual contemporani que renega dels nostres temps alienats i incívics, amb gentussa que trenca miralls retrovisors que només reflecteixen la seva estupidesa a la foscor de la nit urbana.
Però escric això perquè fa poc m'he assabentat de que l'autor (que per cert encara no he dit el nom: (David Foster Wallace)) ha mort recentment.
Es veu que la seva dona el va trobar penjat al seu despatx quan va arribar a casa. El quadre deuria ser ser un drama.
És el que tenen els suïcidis, mai vénen bé per l'agenda de l'entorn.
En fi, una història finita i trista que ha trasbalsat als cercles literaris dels estat units. Naturalment, no han faltat teories de conspiració a l'ombra dels pins i muntatges de sèries televisives sobre un possible assassinat encobert. Ja que l'home era força crític amb el sistema (i el seu govern casablanquer).
La realitat però, sembla molt més prosaica i mundana.
Foster patia depressions des de fa anys i ja va tenir tendències suïcides amb anterioritat. De fet, ell mateix va sol·licitar que l'ingressessin a una institució mental quan va caure al pou perquè necessitava medicaments per tranquil·litzar-se.
Tan gran i tan persona.
En fi (i van tres), ara em costa llegir les pàgines de La broma infinita, no el coneixia ni sabia res de la seva vida però llegir paràgrafs tan brillants és difícil de digerir quan un està commocionat en la distància.
Espero que el dol em duri poc, aquest trimestre necessito amb ànsia la meva dosi de broma perpetua ja que la crisi em té rodejat.
Descansi en pau.
Altres llibres de David Foster Wallace:
Algo supuestamente divertido que nunca volveré a hacer
La niña del pelo raro
Entrevistas breves a hombres repulsivos
Hablemos de langostas
By RUFUS a les 17:10
10 comments
